Darrerament he tingut feina extra i per això el blog i la novel·la que estic escrivint s’han endarrerit una mica, però crec que ha valgut la pena. M’explicaré: des de la darrera entrega del blog he escrit un breu article per a la revista del meu barri (“El Jardí”) per informar del setantè aniversari de la mort d’Adrienne Monnier. També cal dir que vaig ser a París els dies 13 i 14 de setembre a Le Salon Brassens, fira de llibres antics, per donar una ullada pels distints estands, tots ells molt ben organitzats. Vaig poder saludar els meus amics Florine i Richard Jaillet de la Librairie Le Livre à Venir (a Chantelle). Finalment, també he de dir que aquest mes de gener es publica un article a la revista política&prosa que es titula “Adrienne Monnier, la Santa Patrona de les llibreries”.
Em fa molta il·lusió explicar aquí que fa uns dies vaig rebre el número 1 de la revista Le Navire d’Argent on Valery Larbaud i T.-S Eliot tenen l’honor de ser els primers articulistes i Adrienne Monnier, sota el seu pseudònim J.-M Sollier, tanca el sumari d’aquest important número inaugural. Vull agrair aquí la feina feta pel Marc Malfant de la Librairie du Scalaire (a Lió). Ell ha estat el responsable d’aconseguir-me aquesta joia literària, gràcies a la seva permanent recerca bibliogràfica de llibres vells i antics. Cal recordar que en l’anterior post del blog ja constato que d’aquesta revista només se’n van publicar 12 números entre el juny del 1925 i l’abril del 1926, per tant aquests exemplars han complert o estan a punt de complir cent anys.
També vull fer referència a una altra joia literària que m’ha arribat a mans. Es tracta del número 1 de la revista MINOTAURE (1933-1939). D’aquest exemplar es poden destacar moltes coses, però per a mi, sobretot, té especial interès la coberta de Pablo Picasso i, entre altres, l’article d’André Breton sobre aquest genial pintor. Agraeixo la professionalitat i sensibilitat artística de Juan Naranjo de la Galería de Arte & Documentos de Barcelona. Gràcies a ell, l’estat de conservació de la revista és ideal.
Per últim també vull donar les gràcies a la Direcció de BIMSA (Barcelona d’Infraestructures SA), on vaig treballar al llarg de set anys en l’assistència tècnica externa, per convidar-me el passat dia 14 d’octubre a l’Espai de Lectura BIMSA. Un cop al mes BIMSA, pel personal propi i extern i dins les activitats de l’Espai de Lectura, dona a conèixer un determinat llibre que tingui relació amb l’esperit ètic i professional de l’Entitat. En el meu cas, vaig aprofitar l’ocasió per presentar les sis dones literates protagonistes del llibre Mi librería abre pronto1Luis Mallart Casamajor. Editorial Katelani 2000, S.L, any d’edició 2025..
Abans de centrar-me en l’objectiu d’aquest setè post vull fer un breu apunt sobre Le Navire d’Argent. Aquesta revista, de vida breu però molt important literàriament, va caracteritzar-se per donar veu a escriptors anglosaxons, espanyols i italians, entre d’altres. Si llegiu detingudament la portada d’aquest primer número es confirma el que dic i ja es pot intuir la tendència universalista d’Adrienne Monnier: donar a conèixer autors de fora de les fronteres franceses. Articles de T.-S Eliot i Gómez de la Serna, entre d’altres, així com l’apartat dedicat a difondre la literatura anglesa clàssica en són uns bons exemples, com ho és també el número 4 consagrat a William Blake (1757-1827). Seguint aquesta línia de promoure la literatura estrangera a França, Adrienne Monnier i Jean Prévost dediquen el número 10 de la revista a publicar articles d’autors nord-americans.
Encara no tinc tots els números de Le Navire d’Argent. Quan pugui aconseguir els números 5, 7 i 10, que encara no formen part del fons de la Βιβλιοθήκη l m c , aleshores estaré en condicions de dedicar una entrada del blog a l’anàlisi temàtica i estilística dels articles inclosos als dotze números de la revista.
Entretant, com be diu l’enunciat d’aquest setè post de “Llibres oberts & pàgines en blanc”, em centraré a destacar nou articles de Monnier d’entre els més de noranta que, fins a data d’aquest escrit, he localitzat. Abans, però, de citar-los i descriure’ls, és necessari exposar unes dades globals relacionades amb la producció literària de Monnier que mereixen ser destacades i comentades.
El quadre adjunt permet conèixer les revistes on Monnier va publicar els seus articles i el nombre d’ells publicats en cadascuna. Hi ha una revista que destaca per sobre de la resta: quasi el 32% del total dels articles fins ara identificats es publiquen a La Nouvelle Revue Française (NRF). Amb la lectura i anàlisi dels números que tinc d’aquesta revista cal destacar que els tres únics articles d’Adrienne Monnier, publicats en l’apartat més destacat del Sumari, són escrits sota el seu pseudònim J.-M Sollier. Els vint-i-set articles restants es publiquen amb el seu nom als apartats Notes o L’Air du mois. Respecte a la NRF, revista literària fundada l’any 1909 a l’entorn del grup d’escriptors format per André Gide, Jacques Copeau i Jean Schlumberger, cal dir que, entre els anys 1920 i 19402A partir de l’ocupació alemanya de París l’any 1940, la NRF inicia uns anys complexos: dimissions i canvis d’orientació que culminen amb la seva
desaparició l’any 1943. L’any 1953 reapareix amb un nou nom: La Nouvelle Nouvelle Revue Française. Anys després va recuperar el nom antic., La Nouvelle Revue Française es va convertir en un dels principals eixos de la vida literària francesa. Aconseguir publicar un article en aquesta revista era l’objectiu de la major part dels escriptors de l’època a França. La presència de la Monnier en aquest prestigiós mitjà literari fa evident el pes específic d’aquesta llibretera dins el món literari.
Pel que fa referència a La Gazette des Amis des Livres cal dir que la totalitat dels articles en aquesta revista, editada i publicada a través de la seva llibreria, són escrits per ella, només ella. I això per què? La meva hipòtesi és simple: Adrienne Monnier necessitava un mitjà de transmissió periòdic per a poder comunicar als seus lectors, clients i amics tot allò que li interessava donar a conèixer a través de les lletres, de les paraules i de l’escriptura: reflexions íntimes, correspondència rebuda, descripció detallada de bibliografia local i estrangera, etc. En definitiva, expressar-se sense complexos.
Abans d’emetre el meu punt de vista sobre els escrits d’Adrienne Monnier, publicats en distintes revistes en forma d’articles curts (gazettes), he de dir, pels que no em coneixen, que no soc ni filòleg ni crític literari, ni res acadèmic que tingui relació amb el món de les lletres. En canvi sí que soc lector des de fa molts anys i estimo els llibres. El meu interès principal és el de donar a conèixer i analitzar l’obra d’Adrienne Monnier en totes les seves facetes. En aquest post en concret analitzaré, com ja he dit, nou dels seus més de noranta articles.
Al fons bibliogràfic de Βιβλιοθήκη l m c encara no disposo de tots els articles escrits per Monnier en les primeres edicions (sempre que sigui possible). Per consultar la relació actual aquí teniu l’enllaç: consulta de la relació d’articles identificats fins ara. La lectura de bona part dels articles que encara no són disponibles en la seva primera edició ha estat possible gràcies a dos llibres on es van recopilar un bon nombre dels escrits de Monnier. Són aquests:
Abans d’endinsar-nos en l’anàlisi d’uns quants articles crec necessari fer referència a la producció literària de Monnier en tres àmbits: a més de llibretera de referència, l’amor pels llibres la va convertir també en editora i escriptora. Com a editora va publicar textos d’altres escriptors i propis. Com a escriptora cal tenir en compte la seva producció d’articles.
La gràfica adjunta permet visualitzar les publicacions escrites per Monnier: 11 llibres (6 pòstums), 19 llibres publicats sota l’abric de La Maison des Amis des Livres i 94 articles.
Els 19 llibres publicats per La Maison des Amis des Livres mereixen un post específic. El mateix podem dir dels 11 llibres d’Adrienne Monnier, publicats per diferents editors. Al llarg del primer trimestre del proper any 2026 crec que estaré en disposició de penjar aquests dos posts al blog.
El quadre adjunt permet visualitzar la seqüència d’articles publicats, any per any, per Monnier.
És probable que els articles escrits per Adrienne Monnier siguin més de cent. Aquesta xifra pot semblar poc representativa per alguns estudiosos però crec que és més important la qualitat que la quantitat. Certament, és baixa si la comparem, per exemple, amb la producció d’articles del seu gran amic Valery Larbaud, traductor i escriptor. Aquest POTASSON en va escriure 2833Amélie Auzoux: Valery Larbaud, «cosmopolite» des lettres?. Classiques GARNIER, 2021, París, pàg. 783. a revistes franceses. L’obra de Monnier no es pot valorar per la quantitat de llibres escrits o editats ni pel nombre d’articles publicats. Ella no es considerava escriptora, però va escriure; no es considerava editora, però va editar; no era articulista assídua però va escriure molts bons articles. Era sobretot això: una llibretera i una activista literària.
Si Adrienne Monnier ha estat reconeguda com la «Sainte patronne des librairies»4El 18 de novembre de 2020, el Consell de París, en votació, va decidir, després de més de disset anys de bloqueig, homenatjar Adrienne Monnier amb la col·locació d’una placa commemorativa a la 7 rue de l’Odéon: Le Monde (20 de novembre de 2020). El dia 19 el diari Libération ja va donar la noticia de la decisió del Consell de París. Dins el context, l’Alcaldessa socialista Anne Hidalgo va concloure: «Mitjançant Adrienne Monnier, París rendeix homenatge a tots els llibreters». D’aquesta manera, la ciutat honora aquesta dona, amant dels llibres, com a sainte patronne des librairies, tal i com la va definir Laure Murat, possiblement la biògrafa que més ha estudiat i aprofundit sobre l’obra d’Adrienne Monnier., Valery Larbaud és sens dubte «Le patron des traducteurs»5Amélie Auzoux: Valery Larbaud, «cosmopolite» des lettres?. Classiques GARNIER, 2021, París pàg. 450. Larbaud mereix un post especial dedicat íntegrament a la seva obra. Sobretot si es té en compte que a l’Estat espanyol, a la Universitat d’Alacant, ja es va celebrar un col·loqui6https://web.ua.es/va/actualidad-universitaria/2023/octubre2023/23-30/la-universitat-d-alacant-acull-un-col-loqui-internacional-dedicat-al-centenari-de-la-publicacio-de-amants-heureux-amants-de-valery-larbaud.html els dies 2 i 3 de novembre del 2023 dedicat a aquest gran escriptor i traductor francès.
Valery Larbaud va ser un dels POTASSONS més propers a Adrienne Monnier. Les seves vides literàries no poden ser comparades ja que tenien objectius diferents, però això no va impedir que coincidissin en determinats projectes i col·laboracions. L’intercanvi de cartes, la participació de Larbaud a Les Cahiers des Amis des Livres i com a articulista a la revista Le Navire d’Argent, i com a traductor d’articles d’altres escriptors que interessaven a Monnier en són bons exemples. Larbaud era un traductor al que Monnier podia confiar escrits per incloure’ls en distintes revistes. Un aspecte inqüestionable que els unia va ser el valor que donaven a les bones traduccions. Per a ells, la traducció, l’excel·lent traducció, calia elevar-la i definir-la com a art. Quan anteriorment he dit que les seves vides literàries no podien comparar-se ho deia en el sentit que cadascun d’ells tenia objectius i interessos distints. Això no va impedir una gran amistat literària i ajuda mútua quan era necessària.
Cal recordar que Adrienne Monnier el 15 de novembre de 1915, en plena guerra mundial, obre La Maison des Amis des Livres. En aquets local, des dels seus inicis, es comencen a entrellaçar distintes relacions d’amistat i professionals de caire literari, musical, pictòric, editorial, etc.
L’anàlisi cronològica respecte a la publicació d’articles de Monnier permet distingir, quantitativament parlant, tres períodes: el primer, poc després de la 1ª guerra mundial, entre els anys 1922 i 1927, que es pot qualificar com Diversificació d’articles. La minsa producció d’articles publicats al llarg dels següents anys es deu, al meu entendre, a l’esforç titànic que li va representar la traducció al francès, edició, publicació i distribució del llibre Ulysse de James Joyce. El segon període, entre els anys 1934 i 1940, que és el període més productiu, es pot descriure com de Concentració d’articles. Cal dir que l’any 1940 és l’any de la ocupació alemanya de París. La llibreria tanca i no obrirà de nou les portes fins que s’acabi la guerra. El tercer període destacable es situa entre el tancament definitiu de La Maison des Amis de Livres, l’any 1951, i la mort de Monnier l’any 1955. Es pot definir com d’Exclusivitat d’articles.
El primer període, Diversificació d’articles, destaca per una certa varietat de revistes on Adrienne Monnier va publicar: Intentions, Les Écrits Nouveaux, Le Navire d’Argent i La Nouvelle Revue Française (NRF). En les tres primeres revistes citades Monnier dedica poemes a bons amics literats: Gide, Larbaud, Léon-Paul Fargue i a la seva amiga pintora i gravadora Marie Laurencin. En canvi, el segon període, Concentració d’articles, destaca per l’acumulació d’articles en dues revistes. Els vint-i-cinc articles de Monnier editats per la prestigiosa i important revista literària NRF es publiquen entre els anys 1934 i 1938, abans del canvi d’orientació de la revista de l’any 1940 i del seu tancament l’any 1943. És possible que Monnier, conscient del buit deixat per la NRF, fes un nou esforç econòmic i edités La Gazette des Amis des Livres, on pot expressar-se lliurement. Aquí és on apareixen en exclusiva dinou articles. En aquest període, Adrienne Monnier també publica en revistes de gran prestigi literari i artístic com: Mesures (un article), ARTS ET MÉTIERS GRAPHIQUES (un article) i VERVE (un article)7Cal recordar que les xifres, nombre d’articles i revistes poden augmentar ja que, com es diu al llarg dels post, la recerca dels articles, a data de desembre de 2025, no està finalitzada.. En aquests anys també col·labora amb breus gazettes (articles curts) a diferents setmanaris com per exemple Vendredi, Le Figaro Littéraire, Fontaine, etc.
Pel que fa referència al tercer període, Exclusivitat d’articles, determinat pel tancament de la seva llibreria l’any 1951 i la greu malaltia que patia des de feia anys, Monnier va escriure per a la revista Les Lettres Nouvelles, dirigida per Maurice Nadeau, alguns articles i va cedir-ne d’altres ja publicats anteriorment. Els seus setze articles es van publicar en un apartat concret de la revista amb el títol genèric de La Gazette d’Adrienne Monnier.
Per entendre Monnier i el que va sembrar amb els seus articles cal ser només receptiu: predisposar els sentits a percebre els detalls que aquesta llibretera ens vol dir i transmetre. Llegint Monnier sembla que ens parli a cau d’orella. No tracta en cap moment, ni té la intenció, de convèncer del que parla; els seus escrits són discrets. Fuig de litúrgies, pompositats i grandiloqüències. S’interessa per les mateixes coses que la gent corrent. L’art d’articular paraules senzilles permet al lector intimar amb el text, potser fins i tot amb ella, literàriament parlant, és clar. Llegir-la és el premi que ella busca permanentment. No li calen jurats comprats, sap que té premi quan és llegida. Monnier escriu per a tothom sense esperar res a canvi gràcies a la seva discreció literària. Els seus articles no passen de moda.
Pel que he llegit d’ella crec poder distingir set grans camps temàtics on es podrien incloure els seus articles. Aquí teniu un exemple, no exhaustiu, de classificació d’alguns d’ells. Per cert, els articles en negreta són els escrits escollits com exemples per fer-ne una breu anàlisi. Els nou articles formen part d’escrits de tota mena publicats al llarg de trenta anys en revistes, pròlegs i crítiques literàries. Amb l’essència de l’anàlisi feta sobre aquests nou articles i el record dels altres que he llegit estaré en condicions de fer la meva particular reflexió literària sobre l’estil dels articles de la Santa Patrona de les llibreries.
Poetes i escriptors:
Rainer Maria Rilke. Lectures chez Sylvia. Fargue. Larbaud. Gide. Rencontre de Colette. Les Américains à Paris. Lettre à André Gide sur les jeunes. Lettre à Larbaud. Raymonde Linossier. Victoria Ocampo, etc.
L’Art i els artistes:
Peinture surréaliste. À propos de Michel Simon. Chez Marie Laurencin. Les peintures d’Henri Michaux. Aux pays des figures. In the land of face. L’exposition Paul-Émile Bécat, etc.
Estudis i assaigs crítics:
Éloge du livre pauvre. Fargue et les mots. L’Ulysse de Joyce et le public français. Alice au Pays des merveilles. Mon Faust. Saint-Exupéry et le Petit Prince, etc.
Retrats sobre actors i actrius:
Marie Dubas. Maurice Chevalier. Victor Boucher. Dranem. Jean-Louis Barrault, etc.
Reflexions:
La Nature de la France. Les Livres et leur commerce. Réflexions sur l’Élite (I) i (II). Le Rire, etc.
Espectacles:
Le symbolisme de Perséphone. Le Cirque. À Luna-Park. Folies-Bergères-Folies (J.-M Sollier), etc.
Paisatges i caminades:
Esquisse des Déserts. Homme buvant du vin (J.-M Sollier). Tignes. Vue cavalière de Venise, etc.
Aquest és l’ordre cronològic dels articles que analitzaré. Al meu entendre sintetitzen la personalitat dels articles de Monnier.
Gide, publicat al nº 7 de la revista Intentions, juliol-agost de 1922.
Peinture surréaliste, publicat al nº 18 de la revista Le Navire d’Argent, gener de 1926.
Le symbolisme de Perséphone, publicat al nº 250 de la revista Nouvelle Revue Française, juliol de 1934.
Éloge du livre pauvre, publicat al nº 5 de la revista ARTS ET MÉTIERS GRAPHIQUES, setembre de 1935.
Esquisse des Déserts, publicat al nº 264 de la revista Nouvelle Revue Française, setembre de 1935.
Réflexions sur l’Élite (I), publicat al nº 4 de la revista La Gazette des Amis des Livres, octubre de 1938.
Réflexions sur l’Élite (II), publicat al nº 6-7 de la revista La Gazette des Amis des Livres, abril de 1939.
Jean-Louis Barrault, publicat al nº 8 de la revista La Gazette des Amis des Livres, juliol de 1939.
L’Ulysse de Joyce et le public français, publicat al nº 10 de la revista La Gazette des Amis des Livres, maig de 1940.
Aquests nou articles publicats a distintes revistes conformen el teixit sobre el qual s’estructura la raó de ser d’aquest setè post dedicat als articles escrits per Adrienne Monnier. Són només pinzellades significatives que permeten interpretar el quadre literari que Monnier va pintar amb lletres, paraules i narracions, a través dels més de noranta articles publicats al llarg de la seva vida. Tot i que ella es considerava fonamentalment llibretera, com a articulista es pot considerar una figura clau entre la comunitat literària del París de la primera meitat del segle XX. Alguns dels seus articles van tenir rèplica i contrarèplica. Bona part d’ells aborden temes com la identitat, la divulgació i la lluita per la creació artística en un context social i polític que canviava constantment. La seva prosa, tot i que menys coneguda que la d’altres escriptors, està marcada per una sensibilitat cap a la vida quotidiana i una profunda apreciació per l’art i la literatura.
Si algú em demanés de definir en poques paraules l’essència dels articles de Monnier, de la seva literatura, diria que construeix uns textos descriptius sense abusar de les paraules. També diria que, de manera directa en alguns casos i indirecta en d’altres, dona facilitats per a descobrir una personalitat defensora d’una cultura accessible i a l’abast de tothom. Bona part dels seus articles inviten el lector a pensar per si mateix gràcies a preguntes retòriques que sovintegen a la seva prosa.
Què podem dir respecte al poema GIDE?
És un poema publicat a la revista del seu amic Pierre André-May. El dedica a un dels seus grans amics. En la mateixa revista Intentions dedica un altre poema a Valery Larbaud. Amb anterioritat, a la revista LES ÉCRITS NOUVEAUX Monnier també dedica un poema a un altre gran amic, que era Léon-Paul Fargue.
El poema dedicat a Gide es caracteritza per una estructura tradicional en contrast amb el seu contingut modern on descriu Gide subtilment a través d’una dualitat moral i estètica.
El llenguatge de Monnier en aquest poema destaca per l’ús de metàfores, simbologia religiosa, admiració i distanciament.
En aquest regal poètic treballa els contrastos com una sola entitat: fred i calent, dia i nit, cel i infern i àngels i dimonis.
Des d’un punt de vista literari crec que es tracta d’un poema que, tot i ser de format curt, et permet detectar un trànsit del romanticisme clàssic al simbolisme que il·lustra bona part del segle XX.
Què podem dir respecte a l’article Peinture surréaliste?
És un article breu, unes notes, dins l’apartat LA GAZETTE del nº 8 de la seva revista LE NAVIRE D’ARGENT; un exemple de les Gazettes de Monnier.
No es tracta d’un text teòric sobre el surrealisme. Tampoc no és un text acadèmic en si mateix. Es tracta d’una vivència personal a partir del que veu i sent visitant una exposició. Gairebé podria qualificar-se com un article de caire periodístic.
En aquest breu article Monnier no descriu les obres exposades, més aviat relata l’efecte que li produeixen. Per fer-ho utilitza una prosa rica i oberta, sense caure en la vulgaritat. No fa servir eslògans ni frases fetes. Cal tenir present que per aquelles dates el surrealisme, en totes les seves variants, estava de moda. Monnier, en aquest text, mesura les paraules de forma elegant i pragmàtica.
Observa i descriu amb neutralitat. A l’article no es decanta, no pren partit tot i que admira la pintura. No se si és molt arriscat per part meva dir que aquesta curta GAZETTE s’inscriu dins d’un estil impressionista per definir una pintura surrealista.
Què podem dir respecte a l’article Le symbolisme de Perséphone?
Aquest curt article desprèn cert classicisme modern i contemporaneïtat.
Estem davant d’un text que pot ser qualificat com un assaig literari, encara que no des d’un punt de vista estrictament acadèmic. El to ens estimula a pensar. Ens convida a la reflexió ideològica fent ús dels mites i en concret del que representa Perséphone en l’obra de Gide8Gide va escriure el llibret de l’òpera que Igor Stravinsky va compondre amb el mateix títol. L’obra es va estrenar el 30 d’abril de 1934 a l’Opéra Garnier de París.
https://youtu.be/jetEI-tC8tw?si=oYwPEjPDoOzmiIuS.
En aquest article Monnier fa una interpretació moderna del mite clàssic per afavorir la seva comprensió.
Aquest curt però atraient assaig predisposa al diàleg, a interactuar. Els clubs de lectura haurien de treballar aquest text. Monnier, amb aquest escrit, vol convertir l’article en un camí de transició fàcil entre l’obra de Gide, els lectors i la mitologia clàssica, sovint difícil d’entendre pels no iniciats.
Què podem dir respecte a l’article Éloge du livre pauvre?
Aquest article es va publicar al nº 5 de la revista ARTS ET MÉTIERS GRAPHIQUES el setembre de 1935. És un escrit que jo considero molt important per vàries raons: abans que res, Monnier, amb aquest article ens dona una lliçó d’estratègia intel·lectual i comercial i, com no podia ser d’una altra manera, d’estratègia social.
Cal contextualitzar el moment i el lloc. A l’època dels anys 30 a París el món editorial es distingia majoritàriament per la publicació de llibres de gran format amb gravats, il·lustracions i enquadernacions de luxe, amb preus només a l’abast de poques persones.
Per a Monnier, com a excel·lent llibretera que era, hi havia una qüestió clau per a ella: que el llibre, la literatura i la cultura arribessin a tots els racons de París i de França en general. Com a editora, les seves publicacions són d’una exquisida senzillesa, així com els llibres que va escriure. Una prova del seu interès per fer arribar la lectura a tothom va ser el fet d’instaurar a la seva llibreria el llibre de préstec, com si fos una biblioteca.
Per què he dit estratègia comercial? Perquè l’article Éloge du livre pauvre es publica en una revista per a rics, per a l’elit, en un moment en què la proliferació de revistes literàries de baix preu inundaven les llibreries i quioscos dels bouquinistes. El fet de ser defensora del llibre econòmic no impedeix a Monnier d’escriure altres articles en revistes de gamma alta. L’exemple més clar es produeix l’any 1935. Aquest any, el de més producció d’articles de Monnier, en publica tretze. Onze d’aquests articles (consultar el quadre adjunt) es publiquen a la revista La Nouvelle Revue Française, d’abast internacional, i dos en revistes elitistes de perfil literari i artístic com van ser ARTS ET MÉTIERS GRAPHIQUES i VERVE. Aquestes revistes només eren a l’abast de l’elit i dels bibliòfils.
Crec que Monnier va aprofitar estratègicament la invitació a escriure en aquestes dues revistes per a obrir un front dialèctic en el món del llibre, dels editors, impressors, escriptors i artistes. El maig de l’any 1938, d’una manera subtil, torna a escriure sobre el tema amb la publicació, de l’article De la crise du livre al nº 2 de la revista La Gazette des Amis des Livres. És un article que possiblement cal considerar com a resposta a l’article La question de l’élit, de Jean Giraudoux, publicat al nº 294 de la Nouvelle Revue Française, el març de l’any 1938.
Anys més tard al número 1 de la revista Les Lettres Nouvelles, el març de l’any 1953, Monnier torna a escriure sobre el negoci indiscriminat dels premis literaris en la nova etapa de la Nouvelle Revue Française amb el títol «La nouvelle» NRF et les prix. En aquest darrer article alça la seva veu crítica sobre els premis literaris on recalca el fet que entre uns quants s’ho maneguen tot. És molt critica respecte els jurats i la seva “independència”, per la qual cosa el crèdit d’un premi literari desapareix perquè per a ella “no és literatura general ni ideal, sinó literatura adaptada a certs interessos”.
Centrant-me en l’anàlisi de l’article Éloge du livre pauvre haig de dir que en aquells moments va ser considerat una reflexió de pes i influent respecte a l’edició modesta de llibres en un temps, com ja he dit anteriorment, en què el llibre de luxe i d’alt cost dominava el mercat del llibre a França.
Vegem un exemple interessant que il·lustra perfectament el procés estratègic editorial per satisfer la necessitat lectora d’uns i d’altres. Com a exemple presento la triple edició per tres editorials distintes d’un mateix gran llibre, des d’un punt de vista literari, d’un escriptor important ja citat en aquest post: ALLEN, de Valery Larbaud9Gràcies a la recerca bibliogràfica de la meva amiga Anna Balagué (BALAGUÉ LLIBRERIA ANTIQUÀRIA, Santa Coloma de Farners), la meva biblioteca s’ha enriquit amb les tres edicions d’ALLEN..
El 23 de març de 1927 l’editorial ÁLDES publica ALLEN, una edició de luxe amb aiguaforts i gravats d’O. Coubine.
El 20 de febrer de l’any 1929, l’editorial DE LA CHRONIQUE DES LETTRES FRANÇAISES AUX HORIZONS DE FRANCE també publica ALLEN, en una edició lleugerament més modesta amb xilografies de Paul Devaux.
Quatre mesos justos després, el 20 de juny, l’editorial NRF Librairie Gallimard publica una altra edició d’ALLEN, d’un format més senzill, sense cap tipus d’il·lustració.
Aquest tipus d’edició és la que Adrienne Monnier reivindica en aquest article.
Feta aquesta comparativa i seguint amb els comentaris relatius a l’article dedicat al llibre senzill i econòmic, com a base de la democratització de la lectura, aquest escrit va tenir una gran repercussió en cercles especialitzats. S’hi pot entreveure la filosofia editorial i l’ètica que Monnier aplicava a la seva llibreria, a la seva editorial i al seu activisme literari.
Amb el pas del temps, aquest article va tenir una repercussió molt important en el sector editorial i també en el món acadèmic.
Per últim cal recordar i tenir present la revista on Adrienne Monnier va publicar aquest assaig, que era ARTS ET MÉTIERS GRAPHIQUES.
Què podem dir respecte a l’article Esquisse des Déserts?
Aquest breu article, publicat l’any 1935 a la NRF, Monnier el dedica a les contrades on va néixer la seva àvia. A Les Déserts Monnier, Beach i el seu gos hi passaven molts estius. Als posts 3 i 4 d’aquest blog ja faig referència a aquesta regió francesa, la Savoia. Va ser un viatge, el meu, molt interessant i del que guardo un gran record.
Aquest esbós sobre Les Déserts podríem dir que és una descripció geogràfica, de caràcter poètic, d’un espai conegut i entranyable per a ella. Un indret on les pinzellades impressionistes permeten gairebé visualitzar els paisatge. Sota el meu punt de vista aquest article emana humanització i contemplació, mitificant el paisatge.
Esquisse des Déserts és un article on la prosa poètica i descriptiva s’hi troba a gust.
Què podem dir respecte a l’article Réflexions sur l’Élite (I) i (I)?
El novembre de 1936, al nº 278 de la revista NRF, pàgines 922-924, es publica l’article La question de l´Élite de Julien Benda. Tot seguit,a les pàgines 924-925 hi ha l’article Vue cavalière de Venise d’Adrienne Monnier, que no té res a veure amb l’article de Benda. No seria gens estrany que ella veiés l’article de Benda i reflexionés sobre el tema tractat l’any 1936 i aprofités l’oportunitat per donar forma i contingut a aquest article doble.
Publicat en dues parts, l’octubre de 1938 i l’abril de 1939 a la seva revista La Gazette des Amis des Livres, l’autora es permet fer una fina crítica social sobre el concepte d’elit. En aquest article Monnier convida a reflexionar al lector sobre la intel·lectualitat del moment, les classes socials i els valors d’aquells anys.
Pel que fa a la intel·lectualitat associada als escriptors, l’article ens informa de què la majoria d’aquests provenen de famílies adinerades, de rang burgès. Aquesta constatació, Monnier l’aprofita per desmuntar el concepte “geni” on el suposat talent d’aquest il·lustres escriptors neix gràcies a tenir cobertes les seves necessitats vitals, amb recursos suficients com per dedicar-se tota la vida a pensar, viatjar i escriure.
Aquest article cal considerar-lo provocatiu ja que, d’una manera sibil·lina intenta, i crec que ho aconsegueix, elogiar altres oficis que la societat burgesa infravalora: maquetista, corrector, il·lustrador, etc. En aquesta línia, Monnier, en la segona part de l’article, torna a obrir la caixa dels trons respecte al tema del llibre econòmic, el que avui en dia podem associar al llibre de butxaca, i el llibre car, el llibre artístic. Defensora com és de l’accés a la cultura per a tothom, com ja sabem, denuncia que estigui controlada per les elits.
En essència, en aquest article hi predomina la ironia, diria que sense intenció de fer mal a ningú. És un assaig moral que convida a la reflexió, sociològicament parlant. En aquest text es pot percebre l’estil de la Monnier amant dels llibres: mosta la frescor de la paraula i ens invita permanentment a pensar mentre l’anem llegint.
Què podem dir respecte a l’article Jean-Louis Barrault?
Es tracta d’un breu retrat assagístic i líric respecte a una persona assídua a la seva llibreria, gran lector i gran recitador al que Monnier va voler ajudar recomanant-lo a persones influents que ella coneixia.
En aquesta Gazette, Monnier parla en primera persona utilitzant un to íntim i d’admiració vers la persona que vol promocionar. En aquest article, Monnier ens mostra la seva emoció pel personatge que, d’una manera subtil, identifica com l’encarnació de l’art.
Si recordem l’article sobre l’elit, en aquest cas, Monnier valora a BARRAULT com un artista en si mateix, amb art del bo encara que sorgit de la pobresa, del nores. No prové d’una família burgesa ni elitista. Per aquest motiu Monnier, en aquesta aportació literària, deixa la seva neutralitat de banda per inclinar-se per l’art sorgit del carrer.
Monnier, amb aquest brevíssim article ens dona una classe magistral sobre com fer un retrat poètic i emocional d’un creador. És, al meu entendre, un article suficientment potent i il·lustratiu del caràcter obert i altruista d’aquesta llibretera.
Què podem dir respecte a l’article L’Ulysse de Joyce et le public français?
Deia jo fa una estona que La Gazette des Amis des Livres va servir a Monnier per gaudir de la llibertat creadora que significava tenir llibres oberts. Llibres oberts on podia acariciar les pàgines en blanc amb la punta de la ploma i explicar-se el dia a dia de la llibreria.
Aquest article Monnier l’escriu pocs mesos abans de tancar la llibreria com a senyal de protesta per l’ocupació alemanya de París. Mantenir la serenor intel·lectual mentrestant la guerra ja era present mostra l’equilibri emocional d’aquesta llibretera.
En aquest important article Monnier escriu sent coneixedora de primera mà de les dificultats que es van haver d’anar superant per complir a la perfecció amb cadascun dels processos que es succeeixen fins que una obra d’aquestes característiques arriba a l’abast del públic. Per tant, Monnier reflexiona i escriu en primera persona analitza i fa critica de la reacció del públic i la critica francesa sobre l’obra de l’ULYSSE de James Joyce.
En aquest article Monnier no té inconvenient en mostrar parcialitat ja que les pinzellades que omplen el quadre permeten visualitzar la Monnier apassionada, activista cultural, com a llibretera, però també com editora i mediadora literària. Bona part d’aquestes pinzellades son de colors complementaris que amb la barreja, els observadors del quadre, en aquest cas els lectors, descobreixen la defensa de l’obra fent ús (potser també abús) de la seva potència intel·lectual a partir del crèdit que ella té en el món del llibre.
L’esforç de Monnier, en aquest escrit d’una prosa certament transparent, es centra en un objectiu: explicar i justificar la defensa del llibre. La seva pedagogia i habilitat comercial son les eines que utilitza per intentar convèncer el públic francès davant un text sovint complex. Aquest article es publica més de deu anys després de la 1ª edició d’Ulysse l’any 1929.
La seva amiga Sylvia Beach va traduir aquest article a l’anglès10Adrienne Monnier, “Joyce’s Ulysses and the French Public”, traduït per Sylvia Beach a: The Kenyon Review, Vol. 8, No. 3, any 1946, pp. 430–444.. Aquest fet va permetre la seva difusió a nivell internacional en el món literari.
ELS ARTICLES D’ADRIENNE MONNIER ANALIZATS PER UN AMATEUR:
Entremig dels comentaris relacionats amb cadascun dels nou articles descrits en aquest post haureu vist alguna paraula escrita en color violeta. Son expressions i conceptes que, al meu entendre, conformen una unitat, perfilen i ajuden a conèixer una mica més a Adrienne Monnier: la seva personalitat, la llibreria, la literatura i la lectura.
Aquest compendi de paraules afins a Monnier em permeten donar fi a aquest setè post dedicat a analitzar, sota el punt de vista d’un amateur de la literatura, els articles escrits per la Santa Patrona de les llibreries de París. Abans, però, afegiré unes darreres reflexions que crec haig de deixar escrites com a punt final.
Els articles d’Adrienne Monnier escrits al llarg de trenta anys són variats, tan pel que fa a l’extensió com a les exposicions i continguts. Cal recordar els nou camps identificats on vaig agrupar, amb més o menys encert, alguns dels seus articles en funció de les seves temàtiques.
Monnier era llibretera, no era articulista. Ella no concep una connotació periodística en els seus articles. Aquests no naixien com a producte d’un coneixement, d’un fet puntual del moment. Els seus continguts es caracteritzaven majoritàriament per ser intemporals.
Pel que fa a la prosa utilitzada, Monnier destaca per un estil de comunicació discret però no per això menys incisiu. Pel fet de ser discreta i al mateix temps incisiva en els seus plantejaments i arguments, no se li pot atribuir cap intenció impositiva, ans al contrari: estimula el lector a la reflexió a través d’experiències viscudes. La seva escriptura desprèn claredat, per expressar-se defuig el barroquisme. Proposa un diàleg permanent amb el seus lectors. En cap moment vol donar lliçons. En cap article al menys en els que he llegit jo, es perfila com a literata ni defineix la literatura. Ja té amics prou capacitats per a fer-ho11Paul Valéry. LITTÉRATURE. Chez Andrienne Monnier A LA MAISON DES AMIS DES LIVRES. 1929.. De fet Monnier el que fa és practicar la literatura.
Parla, perdó, escriu dels seus orígens amb una delicadesa encantadora. El fet de signar llibres i articles amb el cognom de la seva àvia materna, Françoise Sollier, diu molt d’ella. Per cert respecte el pseudònim hi ha una anècdota literària curiosa i molt probablement transcendental. Walter Benjamin llegeix a J.-M Sollier possiblement articles publicats a NRF12Els articles publicats abans de 1930 a la Nouvelle Revue Française (NRF) per Adrienne Monnier sota pseudònim van ser: nº 163, La servante en colêre. 1927 i nº 194, Vierge sage, 1929. i s’interessa per conèixer-la. El gener de l’any 1930 (encara no he descobert el dia exacte), el seu amic Félix Bertaux (germanista i traductor francès), el va portar a La Maison des Amis des Libres i així va ser com va conèixer Adrienne Monnier i l’atmosfera de la llibreria. Entre llibres, va néixer una gran i profunda amistat intel·lectual i humana. Però ara i aquí no és l’espai per parlar-ne.
Llegint Adrienne Monnier entenc perquè la lectura és converteix en un gran moment. De fet, ella confia en la lectura com un hàbit transcendent de la vida.
Estic d’acord amb el que algú ha escrit (no recordo ni qui, ni on ho he llegit) dient que els articles de Monnier venen a ser com una prolongació de la seva llibreria La Maison des Amis des Libres. En aquell espai, qui traspassés aquella porta tenia al seu abast LA LECTURA.
Respecte als seu poemes, ho deixem per gaudir-ne un altre dia.
